COM LA UNIVERSITAT POT DESENCADENAR EL TRASTORN BIPOLAR

Els rituals de la universitat – fer nous amics, estudiar fins a l’alba, la festa excessiva... – poden estressar a qualsevol adult jove. Però els estudiants amb trastorn bipolar, o aquells amb risc de la malaltia, són encara més vulnerables en un ambient universitari. Les pressions acadèmiques, les preocupacions socials i les interrupcions de son poden conduir a episodis tan de depressió com de mania, i a l’eufòria, un estat característic del trastorn bipolar. Sense el tractament i el suport adequat els estudiants universitaris bipolars s’enfronten a les majors taxes d’abandonament escolar, abús de drogues i alcohol, i fins i tot el suïcidi.

“La nova estructura i els nous esforços per part dels estudiants bipolars per sortir de casa i anar a la universitat a vegades poden desencadenar problemes i recaigudes”, diu Richard  Kadison, el cap dels serveis de salut mental a la Universitat de Harvard i autor de College of the Overwhelmed: The Campus Mental Health Crisis and What to Do About It (La Universitat de l’Aclaparament: La Crisi de la Salut Mental del Campus i què fer al respecte). Aquestes pressions, afegeix, també poden desencadenar mania en els estudiants que tenen una vulnerabilitat subjacent al trastorn bipolar. “Sovint, el primer episodi maníac es produeix a la universitat”, diu el Dr. Kadison.

En la seva forma més severa, el trastorn bipolar és una malaltia perillosa que pot portar episodis psicòtics i d’hospitalització. Formes més lleus de la malaltia poden causar també problemes i interferir en l’èxit acadèmic. Un estudi de 2006 al Journal of Affective Disorders va comparar un grup d’adults bipolars amb un grup d’adults sans que tenien un coeficient intel·lectual i un entorn social similar. Més del 60% dels dos grups van ingressar a la universitat,  però els seus èxits eren molt diferents: gairebé la meitat del grup de sans va rebre un títol universitari comparat només amb el 16% del grup bipolar.

Els alumnes amb trastorn bipolar poden sobreviure, i fins i tot prosperar a la universitat, però fer-ho requereix un pla. Prendre els medicaments adequats; l’organització de l’assessoria adequada i tenir atenció mèdica al campus; evitar les drogues i l’alcohol; mantenir un son continu i un horari d’estudi, i la recerca de fonts de suport dels companys són crucials i poden ser la diferència entre l’assoliment dels seus objectius i l’abandonament.

Un brou de cultiu per al símptomes de trastorn bipolar.

Jennifer Overfield, de 23 anys, va ser diagnosticada amb trastorn bipolar durant el seu últim any d’escola secundària a Rochester, Nova York, però no va ser fins que va deixar el suport de la seva família i se’n va anar a la universitat que la malaltia amenaçà la seva vida.

Durant les primeres setmanes del seu primer any, se sentia aïllada i sola. Va deixar l’equip de futbol i va deixar d’anar a classe. Va començar a barrejar medicaments i alcohol. A l’octubre es va dirigir a un bancal de pomes proper, va consumir les pastilles i l’alcohol i es va desmaiar. Es va despertar a l’hospital després de passar tres dies en coma. Overfield recorda estar enutjada d’estar viva.

“Deia a la meva família i amics que estava bé però estava planejant el meu suïcidi”, diu Overfield, que ara és una universitària de darrer curs de la Universitat de Carolina del Nord, Wilmington. “Vaig tenir molt suport al tornar a casa. Llavors ni tan sols sabia on era el centre d’assessorament”

Nombrosos aspectes de la vida universitària poden desencadenar un episodi maníac o depressiu. La privació del son i el manteniment d’horaris irregulars – pràctiques comunes en els campus universitaris – se sap que poden accionar la mania, mentre que beure en excés i l’ús de substàncies com la marihuana poden causar depressió. L’estrès, si es deu a la pressió per tenir èxit acadèmicament o per encaixar socialment, pot desencadenar mania també. D’acord amb Russell Federman, director d’Orientació i Serveis Psicològics al centre d’estudis de la salut de la Universitat de Virgínia, el desig d’encaixar i ajustar-se a l’estil de vida universitària pot fer que alguns estudiants bipolars abandonin conductes saludables, fins i tot els seus medicaments.

La vida universitària revela sovint els símptomes del trastorn bipolar per primera vegada, en particular per a aquelles persones en situació de risc de la malaltia que encara no hagin estat diagnosticades. Els anys d’universitat, de fet, coincideixen amb l’etapa de la vida en la qual el trastorn bipolar acostuma a aparèixer per primera vegada (entre els 19 i 23 anys d’edat, segons algunes estimacions).

James Whaley va experimentar el seu primer episodi maníac a la Universitat de Tennessee, Knoxville. L’estil de vida de Whaley era menys saludable: a la universitat es va fumar una gran quantitat de marihuana i va experimentar amb fongs al·lucinògens i una droga similar a l’LSD. Hi havia un episodi de depressió greu en el seu primer any i, a continuació, en l’hivern del seu segon any, va entrar en un episodi maníac en tota regla amb la psicosi. “Vaig pensar que estava tenint un gran avanç existencial, però en realitat era un fort episodi maníac”, diu Whaley.

Estratègies per al maneig del trastorn bipolar

Els estudiants que han estat diagnosticats amb un trastorn de l’espectre bipolar poden prendre mesures per minimitzar el risc d’una recaiguda i mantenir l’equilibri. Potser el pas més important és assegurar-se que tenen un sistema de suport a l’escola, el que generalment significa la connexió amb l’assessorament i el personal mèdic del campus. Els estudiants que assisteixen a l’escola lluny de casa podran optar per mantenir el contacte ja existent amb el seu psiquiatre, però els experts insten als estudiants a fer també un contacte amb els serveis de salut del campus.

El tenir un psiquiatre de la mà no és important només per emergències. De fet, els estudiants bipolars que s’han estabilitzat en la medicació a la llar poden necessitar posar a punt les seves receptes a l’escola. “Els estudiants de vegades necessiten un ajust de la medicació en el seu entorn”, diu el Dr. Kadison. “Varia molt, depenent de la resistència de l’estudiant, els suports que ja estan en marxa i quina part del repte acadèmic que enfronta”.

Els serveis de salut del campus també ofereixen assessorament, que pot ajudar als estudiants davant de la tensió emocional de viure amb trastorn bipolar, així com pot ensenyar-los les estratègies de cada dia per a la gestió dels seus símptomes.

En el seu últim llibre, Facing Bipolar: The Young Adulst’s Guide to Dealing With Biplar Disorder (Front bipolar: la guia dels adults joves per fer front al trastorn bipolar), Federman resumeix el que ell anomena els quatre pilars de l’estabilitat bipolar: l’estructura, el maneig de l’estrès, la gestió del son i l’autocontrol. Aquest marc implica la creació i l’enganxament a un horari regular d’estudiar i dormir, i aprendre a reconèixer els senyals que estan començant a derivar cap a la mania o hipomania.

Stacy Hollingsworth, de 25 anys, que es va graduar a la Universitat de Rutgers el maig de 2008 tenia el que el seu doctor diu bipolar tipus III, un diagnòstic que generalment descriu una forma d’hipomania associada amb antidepressius. Tenint episodis depressius a la universitat, Hollingsworth mai sabia quan anava a recaure, de manera que es va assegurar de fer bé les seves tasques abans d’hora. També va parlar als seus professors el primer dia de classe sobre la seva salut mental i va informar del seu cas als serveis de discapacitat del campus. Els estudiants tendeixen a associar aquests recursos amb discapacitat física, però aquests centres sovint ajuden estudiants amb trastorns de salut mental. “Em sentia bé al compartir la malaltia amb els professors i ells estaven contents de treballar amb mi”, diu Hollingsworth. “Has d’estar preparat per a trobar persones que no entenen la malaltia,  però també has de tractar d’aconseguir que la universitat estigui amb tu”.

Altres fonts de suport al campus

A més dels serveis de salut del campus el punt d’assessorament pot ser una valuosa font de suport. Overfield ara dirigeix una Aliança Nacional sobre Malalties Mentals (NAMI), grup de suport al seu campus, per què ella no vol que els estudiants se sentin tan sols com ella va estar en el seu primer any. Ella aconsella als estudiants sobre malalties mentals. “Volem fer que la gent sigui més conscient de l’oficina d’assessorament i orientació”, diu. “Un dels nostres principals missatges és: ‘No estàs sol’ ”.

Whaley es va prendre un semestre fora de la universitat i va passar un estiu en una escola tècnica a prop de casa abans de tornar a la Universitat de Tennessee, Knoxville, a la tardor de 2008. Ara, amb 21 anys d’edat i en el darrer curs de la universitat, es comunica freqüentment amb el seu metge i els pares, una estratègia que l’ha ajudat a romandre estable. Escull la programació de les seves classes al migdia per facilitar un horari regular de son i fa el possible per evitar l’alcohol i les drogues. No obstant això, ella ha lluitat per trobar un grup de companys els quals s’hagin ocupat de problemes amb la salut mental. En aquest moment, no hi ha cap filial de NAMI al seu campus.

A més de NAMI, una organització anomenada Active Minds està tractant d’obrir el diàleg sobre les malalties mentals en els campus universitaris. Fundada per Alison Malmon el 2001, després del suïcidi del seu germà gran, l’organització compta actualment amb més de 200 delegacions en tot el país. Active Minds organitza esdeveniments, com el dia Nacional sense estigma i s’ha associat amb l’Aliança de Suport a la Depressió i el Trastorn Bipolar per a crear grups de suport de companys en els campus universitaris.