AVALUACIÓ DE L'ANSIETAT DES DE L'EDAT PRIMERENCA

El Dr. Daniel Pine, psiquiatre, dirigeix el programa de recerca sobre l’estat d’ànim i l’ansietat dels trastorns dels nens i adolescents en l’Institut Nacional de Salut Mental a Bethesda, Maryland (EUA). La investigació busca identificar els factors ambientals i genètics que subjauen a aquestes malalties mentals per a què els puguin identificar i saber qui pot ser propens a elles, agafar in situ els primers símptomes i poder fer tractaments a mida amb més precisió als pacients individualment.

P: Quina és la diferència entre un trastorn d’ansietat i l’ansietat que és una resposta adequada a una situació incòmoda o amenaçant?

R: La forma més fàcil de diferenciar entre aquestes dues respostes és parlar sobre el concepte de deteriorament. La idea darrere de deteriorament és que l’ansietat de la persona interfereix amb la seva capacitat de fer alguna cosa. El sentiments d’ansietat eviten a aquesta persona de fer alguna cosa que altres persones en la mateixa situació podrien fer. En altres paraules, l’ansietat impedeix els individus d’anar a llocs o fer coses que els agradaria fer.

Per exemple, tothom té un grau d’ansietat en situacions socials, però pensem en això com en un trastorn quan l’ansietat és tan extrema que la persona és nega a fer presentacions a la feina o és nega a anar a festes o a no parlar en llocs públics on un està obligat a parlar (per exemple, demanar un menjar en un restaurant o demanar un llibre a un bibliotecari). Aquesta és la forma més fàcil de distingir entre l’ansietat normal i la anormal .

P: Llavors, si és un capaç de gestionar aquestes tasques quotidianes, és que estàs bé?

R: No exactament. Hi ha diferents manifestacions dels trastorns d’ansietat que compliquen aquesta senzilla explicació. Algunes persones manegen aquestes tasques, però amb un nivell tan extrem d’ansietat que encara ho classifiquem com una forma de trastorn d’ansietat.

Pensem en la persona que és molt tímida en situacions socials. Pot anar a treballar o anar a una festa o demanar en un restaurant o parlar amb el bibliotecari, però serà absolutament desgraciada mentre ho fa. Té un gran nombre de símptomes fisiològics (ràpid batec del cor, sudoració, papallones a l’estómac, ...) i la tensió extrema a l’espera de fer alguna d’aquestes coses.

Així, amb els trastorns d’ansietat no és un simple si o no al conjunt de símptomes o els resultat de laboratori que vostè pugui tenir amb, per exemple, la diabetis. El diagnòstic d’ansietat anormal és basa en un judici d’un professional de la salut mental on constata que el nivell d’estrès experimentat per l’individu, en relació amb totes les altres persones en aquesta situació, és extrem.

P: Com d’aviat en la vida podem desenvolupar un trastorn d’ansietat?

R: L’ansietat és similar a molts trastorns mentals en què els símptomes solen aparèixer durant la infància i l’adolescència. Però també és molt comú que els nens i adolescents, en diferent moments, mostrin alts nivells d’ansietat sense que això signifiqui un trastorn d’ansietat.

Entre el 10 i 20% dels nens i adolescents tindran ansietat transitòria en algun moment del seu desenvolupament. I d’aquests joves, més de la meitat creixeran i maduraran per estar sans. No tindran problemes d’ansietat o altres malalties mentals en l’edat adulta. D’altra banda, entre els nens ansiosos i adolescents, aquells amb ansietat contínua creixeran per formar part de la majoria dels adults amb trastorns d’ansietat i depressió.

P: Llavors, en alguns nens, l’ansietat primerenca (per exemple, la dificultat per sortir de casa per anar a l’escola cada dia) podria ser un senyal primerenc d’un desenvolupament d’una malaltia mental de les de tota la vida com la depressió?

R: Sí, però és important destacar que la majoria de nens amb ansietat és trobaran bé quan passi el temps. No podem predir en el moment actual en quins nens l’ansietat desapareixerà i en quins els portarà a una malaltia crònica, però estem treballant a través de la investigació per tractar d’entendre-ho millor. Quan ho fem, això tindrà un gran impacte en com pensen sobre els nens i com pensem sobre els adults amb estats d’ànim i trastorns d’ansietat crònics, ja que creiem que les arrels d’aquestes malalties és troben en la infància.

P:Això suggereix una base genètica per als trastorns d’ansietat?

R: Només fins a cert punt. La majoria de les malalties mentals cròniques semblen ser mescles complexes de molts gens diferents i molts efectes ambientals diferents. Només estem començant a entendre com totes aquestes coses van juntes. Sabem que és molt estrany que una sola cosa doni lloc a un trastorn mental i sabem que els diferents trastorns mentals tenen diferents combinacions d’influències genètiques i ambientals.

En comparació amb el trastorn bipolar o l’autisme, per exemple, els trastorns d’ansietat estan fortament més relacionats amb les influències ambientals. Això no vol dir que no hi ha un component genètic (creiem que hi ha un component genètic important) però és probablement en la minoria dels factors que donen compte de les diferencies individuals. En l’autisme o el trastorn bipolar, la influència genètica és més del 50%. En el trastorn d’ansietat solament és del 30 al 40%; el restant 60 a 70% és de les influències del mediambent, és a dir, el que passa amb el nen o l’adult en la seva vida diària.

P: En el trastorn bipolar i l’esquizofrènia els estudis d’imatges cerebrals han mostrat diferència significatives en el desenvolupament del cervell durant l’adolescència. Què és inusual en els cervells de persones que pateixen trastorns d’ansietat?

R: Hi ha un interès particular en la funció de l’amígdala, perquè sabem dels estudis dels primats i dels rosegadors que aquesta area del cervell és molt important en termes d’entendre com els organismes reaccionen davant el perill i com els individus difereixen en la seva resposta a la por. Resulta que quan es presenta amb signes subtils de perill, l’amígdala dels nens amb ansietat i els nens amb depressió reacciona de manera semblant a l’amígdala dels nens sans que actualment estan en situació de risc per l’ansietat i la depressió.

P: Així que l’amigdala és més reactiva en aquests nens que en els nens sans, sense símptomes o factors de risc per l’ansietat?

R: Això és correcte.

P: Comunament pensem en l’adolescència com el període en què molts trastorns psiquiàtrics sorgeixen. Poden els trastorns d’ansietat aparèixer abans en el desenvolupament d’un nen?

R: Sens dubte. De fet hi ha algú que ha pensat que podem veure els primers símptomes de risc per ansietat en el perfil temperamental dels nens petits. Hi ha, per exemple, un tipus temperamental anomenat inhibició de la conducta. Això és refereix a un nen de 2 a 3 anys d’edat que presenta una tendència a ser molt cautelós, replegat i tímid en situacions noves sobretot socialment. No pensem en la inhibició del comportament com en un trastorn d’ansietat, ja que no interfereix amb la funció. D’altra banda, quan seguim a aquests nens a través del temps, ens trobem que un percentatge molt més gran d’ells creixen i tenen ansietat clínicament significativa en comparació amb nens que no són d’aquest tipus temperamental.

P: Però no tots els nens amb inhibició conductual creixeran fins a tenir trastorns d’ansietat.

R: No en absolut. Una de les coses a tenir en compte és que els nens són molt resistents. La majoria dels nens de la inhibició de la conducta o els primers símptomes d’ansietat no desenvoluparan problemes clínics, però dels adolescents que tenen problemes persistents amb l’ansietat molts han  tingut símptomes d’aquests problemes en anys anteriors.

On traçar el límit entre un factor de risc per a un problema i un problema significatiu clínicament, es debat amb freqüència, especialment quan la nova recerca ve a la llum.

P: Quin impacte té la investigació en la cura de les persones amb ansietat?

R: Entendre el que passa en el cervell ens ajuda a pensar en noves maneres de tractar el símptomes. Per exemple, fins fa uns 5 anys, tot el món, inclòs jo mateix, pensàvem en els trastorn de l’ansietat com trastorns de la reactivitat: els cervells de les persones amb ansietat eren inusualment sensibles als perills i tendien a reaccions de forma exagerada. Hi han algunes dades que donen suport a això, però com vam investigar més ens vam adonar que les grans diferències entre pacients amb ansietat i les persones sanes no és trobava en la seva resposta a un perill extrem, obvi, sinó més aviat a les reaccions dels seus cervells a les amenaces subtils o situacions ambigües.

Aquesta troballa suggereix que l’arrel del problema és una diferència entre una amenaça potencial i una de real. I això, al seu torn, suggereix que l’ansietat és el resultat d’un trastorn de l’aprenantge més que un trastorn de la reactivitat. Quan ens fixem en l’ansietat d’aquesta manera, ens porta una sèrie de possibles nous tractaments dirigits a corregir un dèficit d’aprenentatge. Això té implicacions en el tractament per a nens i adults. L’esperança és que amb el temps siguem capaços de determinar quins pacients és beneficiaran de la teràpia o de la medicació i quins necessitaran una combinació de teràpia i medicaments.

LA LEY DE DEPENDENCIA APENAS LLEGA A UN 4% DE LOS ENFERMOS MENTALES

La mayoría no pide ayuda pública por desconocimiento y temor al rechazo social

La ley de dependencia no se pensó para los enfermos mentales, por eso, aunque en última instancia se les incluyó bajo el paraguas que daría cobertura a todas las discapacidades, el sistema está acusando deficiencias en la protección de estas personas. No hay un solo escalón para acceder a las ayudas en el que no tropiece la enfermedad mental. Quizá por eso apenas están en el sistema de dependencia entre un 1% y un 4% (dependiendo del tipo y gravedad de enfermedad mental que se considere) del total de las personas que padecen estas enfermedades en España.

No llegan al sistema, no reciben las prestaciones, y lo que es más grave: no las solicitan. Las reclamaciones de ayuda de estos enfermos solo representan el 1% del total de las recibidas por dependencia, según los datos que conoce Feafes, (confederación de familiares y personas con enfermedad mental), y que aún no se han publicado oficialmente.

Efectivamente, la solicitud es el primer (y quizá el más grave) obstáculo para estas personas. Los enfermos mentales (esquizofrenia, bipolares, patologías duales, entre otros) "no acceden al sistema de dependencia por desconocimiento o por estigma", reconoce José María Sánchez Monge, presidente de Feafes. Por eso, Feafes-Andalucía tiene en marcha una campaña para formar y comunicar a las familias y los técnicos de las asociaciones cómo sortear este primer obstáculo.

Una vez pasado ese trámite llega la valoración del solicitante, su diagnóstico. El baremo que se usa actualmente no calibra con corrección la dependencia de estas personas. Se diseñó para medir la discapacidad física, si un anciano, por ejemplo, puede comer sin ayuda, levantarse de la cama, ir al baño. "Con los enfermos mentales esto no sirve, porque ellos no tienen carencias anatómicas, pero sí ejecutivas, que les impiden desempeñar funciones básicas para la vida diaria a pesar de estar dotados físicamente para ello", explica Julio Boves, catedrático de Psiquiatría de la Universidad de Oviedo y miembro del consorcio de investigación Cibersam, del Ministerio de Ciencia y Tecnología.

Boves está convencido de que esto se solucionará con el nuevo baremo que se está diseñando y que estará listo, dice, para 2012. "Determinantes serán también los cursos de 60 horas que recibirán los evaluadores y el manual que se está redactando para mejorar y unificar los criterios de diagnóstico", a juicio de Boves, que coincide con el presidente de Feafes en este extremo.

Pero, por ahora, solo hay 17.000 enfermos mentales en el sistema de la dependencia (de un total de 720.000) y, a decir de los expertos, nada garantiza que estén bien valorados. "También hay enormes diferencias por comunidades a la hora de evaluarlos", añade Boves. "La realidad, por ahora, es que hay una insuficiente captación del grado de dependencia", dice este psiquiatra.

Los datos que conocen en Feafes indican que a unos 6.000 se les habría otorgado el grado máximo de dependencia mientras que 5.600 quedan un escalón por debajo, en dependencia severa. Otros 4.000 solo han sido calificados como dependientes moderados. "El grado II (dependencia severa) puede ser adecuado, pero no creemos que estén siendo bien valorados estos enfermos", insiste Sánchez Monge. "El trastorno mental grave siempre necesita apoyo, unas veces más y otras menos, pero siempre necesita apoyo", dice. "Estos enfermos son dependientes, si no salen en la foto es por el foco de la cámara", ejemplifica Boves.

La prueba irrefutable de que el baremo actual no es eficaz con estas personas es que se está reformando, entre otras cosas, como reconoció el Gobierno en su día, para ajustar la cobertura que merecen estos usuarios.

Pasado el (mal) trago de la valoración, siguen los problemas. "No hay muchos recursos para estas personas, y cuando los hay tampoco son siempre los adecuados. Muchas veces necesitan periodos de internamiento, pero los recursos existentes y la ley no facilitan la entrada y salida de las residencias. Esa es la razón de que algunos de ellos acaben, en ocasiones, abandonados en la calle, o en la cárcel, cuando tienen conductas violentas", explica José Manuel Ramírez, presidente de la Asociación Estatal de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales.

Los responsables políticos de la dependencia y los expertos están debatiendo métodos de coordinación sociosanitaria que pudieran ajustarse a las necesidades de estos usuarios. "Se precisa además, un seguimiento de la situación de estas personas, que no se está haciendo, precisamente para evitar que puedan abandonar las ayudas recibidas y perderlas", señala Ramírez.

Desde Feafes solicitan también que los valoradores de la dependencia "tengan en cuenta las declaraciones de los familiares respecto a estas personas, porque ellos dirán lo que el dependiente no quiere o no puede decir", explica Sánchez Monge. La presidenta de Feafes-Andalucía, Concha Cuevas, critica que los enfermos mentales "son los excluidos de la ley de dependencia".

Con residencia concedida y en la calle

Patricia Visedo, la directora de los Servicios Sociales de Ceutí (Murcia), encontró a la mujer por la calle, a pleno sol. Caminaba medio perdida, con su andador, completamente desorientada, apenas sin pronunciar palabra. La llevó a su casa. Visedo se encarga de este caso desde hace años, antes de aprobarse la Ley de la Dependencia. Una mujer de unos 48 años maltratada por la vida: un marido agresor, alcoholismo, pérdida de la custodia de las hijas... Y luego la enfermedad: siringomielia, escoliosis, psicosis, síndrome de Guillain-Barre, trastorno paranoide de la personalidad. Con ese cuadro solicitaron para ella el ingreso en un centro, ahora sí, por la Ley de Dependencia, y al cabo de un tiempo consiguieron que viviera en una residencia para enfermos mentales en Jumilla. Pero la hija mayor fue a verla por Navidad y se la llevó a casa. "No tienen buenas relaciones, pero la vio medicada, estabilizada y le dio pena. Querían cambiar la residencia por la paga familiar", explica Visedo. "Se encabezonaron con eso, pero las condiciones de la familia no eran las adecuadas para cuidar de nadie".

Mucho antes de recibir esa paga la situación, como se esperaba, se deterioró, así que las trabajadoras sociales volvieron a solicitar una residencia. La mujer ya había perdido su plaza en la anterior. "Después de doscientos mil informes y un último avisando de que la situación era ya de emergencia, conseguimos que le concedieran una plaza para discapacitados físicos en el pueblo, en Ceutí", asegura Visedo.

No era más que un espejismo. Lo que se había conseguido en la Oficina de la Dependencia se fue por el sumidero en el Instituto Murciano de Acción Social (IMAS), que es donde se hacen efectivos los recursos concedidos. "Nos dijeron que había sido un error conceder esa plaza y nos volvimos a la Oficina de la Dependencia para solucionarlo", sigue Visedo. La residencia de Ceutí no era para enfermos mentales, dijeron. "Pero ella también es discapacitada física, además de mental, porque su conducta no es disruptiva, ni mucho menos, si casi ni habla. Y ahora tienen plazas de sobra, nos lo han dicho allí", se queja Visedo.

La mujer está, pues, reconocida como dependiente y tiene un centro concedido para ingresar, pero no puede. Es como si tienes una apendicitis y nadie te opera. O una plaza concedida en un colegio pero se niegan a escolarizar al alumno. En la oficina pusieron la palabra 'anulado' en el expediente de la mujer y sugirieron a Visedo que rompiera su copia con la resolución favorable. Ella contestó que nanay.

Volvieron al IMAS. "Allí nos preguntaron, como enfadados, que cuántas veces la íbamos a ingresar. 'Las que hagan falta', les dije". Las trabajadoras sociales se prestaron incluso a hacer de guardadoras en este caso, sin éxito. "Me dijeron que en septiembre ya verían y que enviara más informes. Yo no mando más notas, si no nos dan ese centro, que nos den otro, pero ¿cómo vamos a esperar a septiembre? Es una urgencia".

El asunto lo han llevado al Defensor del Pueblo en Murcia, que lo está tramitando.

Para que la enfermedad no domine la voluntad de la mujer y permanezca ingresada había que incapacitarla, pero tras varios intentos, no se ha conseguido. "Ahora está abandonada, la vemos por la calle cada dos por tres. La hija está harta y acabará por echarla de casa. Este asunto me genera una impotencia...", confiesa Visedo.

LA SALUT MENTAL DE L'ADOLESCENT: UN DESAFIAMENT URGENT PER A LA INVESTIGACIÓ I LA INVERSIÓ

Es calcula que el 20% dels adolescents de tot el món té problemes mentals o de  comportament. La depressió és la malaltia que més contribueix a la càrrega mundial de morbiditat entre els joves de 15 a 19 anys d'edat, i el suïcidi és una de les tres causes principals de mortalitat entre les persones de 15 a 35 anys. En conjunt, uns 71.000 adolescents cometen suïcidi anualment i una xifra 40 vegades superior ho intenta. Al voltant de la meitat dels trastorns mentals d'una vida comencen abans dels 14 anys d'edat i el 70% abans dels 24. La freqüència de trastorns mentals entre els adolescents ha augmentat en els darrers 20 i 30 anys; aquest augment s’atribueix a la ruptura de les estructures familiars, l'augment de la desocupació entre els joves i les poc realistes aspiracions educatives i professionals que les famílies tenen per als seus fills i filles.

Els problemes mentals dels joves que no reben assistència estan associats amb resultats insuficients en matèria d'educació, atur, ús d'estupefaents, estils de vida perillosos, delictes, una salut sexual i reproductiva deficient, autolesions i un escàs cura de si mateixos, factors tots que augmenten els riscos de malalties i de mort prematura. Els problemes de salut mental dels adolescents porten uns alts costos socials i econòmics ja que, a mesura que passa el temps, solen patir discapacitats. Els factors de risc dels problemes de salut mental estan prou demostrats i inclouen els maltractaments en la infància, la violència en la família, l'escola i el veïnat, la pobresa, l’exclusió social i el desavantatge en matèria d'ensenyament. Les malalties psiquiàtriques i la toxicomania en els progenitors, així com la violència marital, també augmenten la situació de risc dels adolescents, així com estar exposats a les alteracions socials i l'angoixa psicològica que acompanyen als conflictes armats, els desastres naturals i altres crisis humanitàries. El estigma dirigit cap als joves amb trastorns mentals, i les violacions els drets humans a què estan sotmesos, augmenten les conseqüències adverses.

En molts països, només se sotmet a un reconeixement i a unes cures bàsiques a una petita minoria de joves amb problemes de salut mental, mentre que la majoria pateix innecessàriament, incapaç d'accedir als recursos apropiats de reconeixement, assistència i tractament. Malgrat els considerables avenços en l'elaboració d'intervencions eficaces, la majoria de les necessitats per a una bona salut mental no estan sent satisfetes ni tan sols en les societats més riques, i en molts països en vies de desenvolupament la taxa de necessitats que no es satisfan arriba gairebé al 100%. Per tant, els problemes de salut mental en els joves representen un
important repte per a la salut pública de tot el món. Les mesures preventives poden ajudar a evitar l'agreujament i la progressió dels trastorns mentals, i una ràpida intervenció limita la gravetat d'aquests. Els joves als quals se'ls reconeixen les seves necessitats de salut mental actuen millor en la societat, rendeixen de manera més eficaç a l'escola i tenen més possibilitats d'esdevenir adults productius i ben adaptats socialment que aquells les necessitats dels quals no estan sent satisfetes. El suport a la salut mental, la seva prevenció i un tractament oportú redueix també la càrrega que pesa sobre els sistemes d'atenció de la salut. Si es vol aconseguir una prevenció i assistència eficaços, és essencial que hi hagi una major consciència pública sobre els problemes de salut mental i un suport social general als adolescents. La salvaguarda de la salut mental de l'adolescent comença amb els progenitors, les famílies, l'escola i les comunitats. Si s'educa en matèria de salut mental a aquestes importants parts interessades, és possible ajudar a que els adolescents augmentin les seves capacitats socials, millorin la seva aptitud per resoldre problemes i guanyin seguretat en si mateixos, el que al seu torn pot alleujar els problemes de salut mental i evitar comportaments arriscats i violents. Així mateix s’hauria d'animar als propis adolescents a participar en debats i en l'elaboració de polítiques sobre la salut mental. El reconeixement primerenc de desordres emocionals i la prestació d’ajuda psicològica a càrrec de personal especialitzat (no necessàriament treballadors de la salut) poden mitigar els efectes dels problemes mentals. Es pot formar a treballadors d'atenció primària de la salut per a utilitzar entrevistes estructurades amb les quals poder detectar els problemes en una primera fase i oferir tractament i assistència. Els programes psicopedagògics a les escoles, l'assessorament de suport, les teràpies cognoscitives i del comportament, si pot ser amb la participació familiar, són tots ells sistemes eficaços a l'hora de millorar la salut mental dels adolescents, mentre que els casos més complicats d'adolescents amb greus trastorns mentals es remetran gradualment a serveis especialitzats. A nivell internacional, s'han establert diversos instruments jurídics i acords per promocionar la salut i el desenvolupament dels adolescents, en particular la Convenció sobre els Drets del Nen i la Convenció sobre els Drets de les persones amb discapacitats. La integració de la salut mental dins dels sistemes d'atenció primària de la salut suposa una temptativa fonamental per reduir el buit en el tractament dels problemes mentals. Amb aquesta finalitat, l'Organització Mundial de la Salut i els seus col·laboradors han elaborat el Acord Marc 4 S, el qual ofereix una estructura per a iniciatives nacionals amb la intenció de reunir i utilitzar informació estratègica; preparar polítiques de suport basades en proves empíriques; augmentar l'escala de la provisió i utilització dels productes i serveis de la salut, i enfortir els vincles amb altres sectors del govern. Aquesta integració augmentarà l'accés als serveis i reduirà l’estigma atribuït als trastorns mentals.
Una de les comeses més urgents a l'hora d'abordar la salut mental dels adolescents és la de millorar i ampliar la informació comprovada. Una investigació sistemàtica sobre la naturalesa, freqüència i factors determinants dels problemes mentals en els adolescents (més la prevenció, les intervencions primerenques i les estratègies de tractament) serà fonamental per garantir el dret dels adolescents a la salut i el desenvolupament en aquests entorns.

COM LA UNIVERSITAT POT DESENCADENAR EL TRASTORN BIPOLAR

Els rituals de la universitat – fer nous amics, estudiar fins a l’alba, la festa excessiva... – poden estressar a qualsevol adult jove. Però els estudiants amb trastorn bipolar, o aquells amb risc de la malaltia, són encara més vulnerables en un ambient universitari. Les pressions acadèmiques, les preocupacions socials i les interrupcions de son poden conduir a episodis tan de depressió com de mania, i a l’eufòria, un estat característic del trastorn bipolar. Sense el tractament i el suport adequat els estudiants universitaris bipolars s’enfronten a les majors taxes d’abandonament escolar, abús de drogues i alcohol, i fins i tot el suïcidi.

“La nova estructura i els nous esforços per part dels estudiants bipolars per sortir de casa i anar a la universitat a vegades poden desencadenar problemes i recaigudes”, diu Richard  Kadison, el cap dels serveis de salut mental a la Universitat de Harvard i autor de College of the Overwhelmed: The Campus Mental Health Crisis and What to Do About It (La Universitat de l’Aclaparament: La Crisi de la Salut Mental del Campus i què fer al respecte). Aquestes pressions, afegeix, també poden desencadenar mania en els estudiants que tenen una vulnerabilitat subjacent al trastorn bipolar. “Sovint, el primer episodi maníac es produeix a la universitat”, diu el Dr. Kadison.

En la seva forma més severa, el trastorn bipolar és una malaltia perillosa que pot portar episodis psicòtics i d’hospitalització. Formes més lleus de la malaltia poden causar també problemes i interferir en l’èxit acadèmic. Un estudi de 2006 al Journal of Affective Disorders va comparar un grup d’adults bipolars amb un grup d’adults sans que tenien un coeficient intel·lectual i un entorn social similar. Més del 60% dels dos grups van ingressar a la universitat,  però els seus èxits eren molt diferents: gairebé la meitat del grup de sans va rebre un títol universitari comparat només amb el 16% del grup bipolar.

Els alumnes amb trastorn bipolar poden sobreviure, i fins i tot prosperar a la universitat, però fer-ho requereix un pla. Prendre els medicaments adequats; l’organització de l’assessoria adequada i tenir atenció mèdica al campus; evitar les drogues i l’alcohol; mantenir un son continu i un horari d’estudi, i la recerca de fonts de suport dels companys són crucials i poden ser la diferència entre l’assoliment dels seus objectius i l’abandonament.

Un brou de cultiu per al símptomes de trastorn bipolar.

Jennifer Overfield, de 23 anys, va ser diagnosticada amb trastorn bipolar durant el seu últim any d’escola secundària a Rochester, Nova York, però no va ser fins que va deixar el suport de la seva família i se’n va anar a la universitat que la malaltia amenaçà la seva vida.

Durant les primeres setmanes del seu primer any, se sentia aïllada i sola. Va deixar l’equip de futbol i va deixar d’anar a classe. Va començar a barrejar medicaments i alcohol. A l’octubre es va dirigir a un bancal de pomes proper, va consumir les pastilles i l’alcohol i es va desmaiar. Es va despertar a l’hospital després de passar tres dies en coma. Overfield recorda estar enutjada d’estar viva.

“Deia a la meva família i amics que estava bé però estava planejant el meu suïcidi”, diu Overfield, que ara és una universitària de darrer curs de la Universitat de Carolina del Nord, Wilmington. “Vaig tenir molt suport al tornar a casa. Llavors ni tan sols sabia on era el centre d’assessorament”

Nombrosos aspectes de la vida universitària poden desencadenar un episodi maníac o depressiu. La privació del son i el manteniment d’horaris irregulars – pràctiques comunes en els campus universitaris – se sap que poden accionar la mania, mentre que beure en excés i l’ús de substàncies com la marihuana poden causar depressió. L’estrès, si es deu a la pressió per tenir èxit acadèmicament o per encaixar socialment, pot desencadenar mania també. D’acord amb Russell Federman, director d’Orientació i Serveis Psicològics al centre d’estudis de la salut de la Universitat de Virgínia, el desig d’encaixar i ajustar-se a l’estil de vida universitària pot fer que alguns estudiants bipolars abandonin conductes saludables, fins i tot els seus medicaments.

La vida universitària revela sovint els símptomes del trastorn bipolar per primera vegada, en particular per a aquelles persones en situació de risc de la malaltia que encara no hagin estat diagnosticades. Els anys d’universitat, de fet, coincideixen amb l’etapa de la vida en la qual el trastorn bipolar acostuma a aparèixer per primera vegada (entre els 19 i 23 anys d’edat, segons algunes estimacions).

James Whaley va experimentar el seu primer episodi maníac a la Universitat de Tennessee, Knoxville. L’estil de vida de Whaley era menys saludable: a la universitat es va fumar una gran quantitat de marihuana i va experimentar amb fongs al·lucinògens i una droga similar a l’LSD. Hi havia un episodi de depressió greu en el seu primer any i, a continuació, en l’hivern del seu segon any, va entrar en un episodi maníac en tota regla amb la psicosi. “Vaig pensar que estava tenint un gran avanç existencial, però en realitat era un fort episodi maníac”, diu Whaley.

Estratègies per al maneig del trastorn bipolar

Els estudiants que han estat diagnosticats amb un trastorn de l’espectre bipolar poden prendre mesures per minimitzar el risc d’una recaiguda i mantenir l’equilibri. Potser el pas més important és assegurar-se que tenen un sistema de suport a l’escola, el que generalment significa la connexió amb l’assessorament i el personal mèdic del campus. Els estudiants que assisteixen a l’escola lluny de casa podran optar per mantenir el contacte ja existent amb el seu psiquiatre, però els experts insten als estudiants a fer també un contacte amb els serveis de salut del campus.

El tenir un psiquiatre de la mà no és important només per emergències. De fet, els estudiants bipolars que s’han estabilitzat en la medicació a la llar poden necessitar posar a punt les seves receptes a l’escola. “Els estudiants de vegades necessiten un ajust de la medicació en el seu entorn”, diu el Dr. Kadison. “Varia molt, depenent de la resistència de l’estudiant, els suports que ja estan en marxa i quina part del repte acadèmic que enfronta”.

Els serveis de salut del campus també ofereixen assessorament, que pot ajudar als estudiants davant de la tensió emocional de viure amb trastorn bipolar, així com pot ensenyar-los les estratègies de cada dia per a la gestió dels seus símptomes.

En el seu últim llibre, Facing Bipolar: The Young Adulst’s Guide to Dealing With Biplar Disorder (Front bipolar: la guia dels adults joves per fer front al trastorn bipolar), Federman resumeix el que ell anomena els quatre pilars de l’estabilitat bipolar: l’estructura, el maneig de l’estrès, la gestió del son i l’autocontrol. Aquest marc implica la creació i l’enganxament a un horari regular d’estudiar i dormir, i aprendre a reconèixer els senyals que estan començant a derivar cap a la mania o hipomania.

Stacy Hollingsworth, de 25 anys, que es va graduar a la Universitat de Rutgers el maig de 2008 tenia el que el seu doctor diu bipolar tipus III, un diagnòstic que generalment descriu una forma d’hipomania associada amb antidepressius. Tenint episodis depressius a la universitat, Hollingsworth mai sabia quan anava a recaure, de manera que es va assegurar de fer bé les seves tasques abans d’hora. També va parlar als seus professors el primer dia de classe sobre la seva salut mental i va informar del seu cas als serveis de discapacitat del campus. Els estudiants tendeixen a associar aquests recursos amb discapacitat física, però aquests centres sovint ajuden estudiants amb trastorns de salut mental. “Em sentia bé al compartir la malaltia amb els professors i ells estaven contents de treballar amb mi”, diu Hollingsworth. “Has d’estar preparat per a trobar persones que no entenen la malaltia,  però també has de tractar d’aconseguir que la universitat estigui amb tu”.

Altres fonts de suport al campus

A més dels serveis de salut del campus el punt d’assessorament pot ser una valuosa font de suport. Overfield ara dirigeix una Aliança Nacional sobre Malalties Mentals (NAMI), grup de suport al seu campus, per què ella no vol que els estudiants se sentin tan sols com ella va estar en el seu primer any. Ella aconsella als estudiants sobre malalties mentals. “Volem fer que la gent sigui més conscient de l’oficina d’assessorament i orientació”, diu. “Un dels nostres principals missatges és: ‘No estàs sol’ ”.

Whaley es va prendre un semestre fora de la universitat i va passar un estiu en una escola tècnica a prop de casa abans de tornar a la Universitat de Tennessee, Knoxville, a la tardor de 2008. Ara, amb 21 anys d’edat i en el darrer curs de la universitat, es comunica freqüentment amb el seu metge i els pares, una estratègia que l’ha ajudat a romandre estable. Escull la programació de les seves classes al migdia per facilitar un horari regular de son i fa el possible per evitar l’alcohol i les drogues. No obstant això, ella ha lluitat per trobar un grup de companys els quals s’hagin ocupat de problemes amb la salut mental. En aquest moment, no hi ha cap filial de NAMI al seu campus.

A més de NAMI, una organització anomenada Active Minds està tractant d’obrir el diàleg sobre les malalties mentals en els campus universitaris. Fundada per Alison Malmon el 2001, després del suïcidi del seu germà gran, l’organització compta actualment amb més de 200 delegacions en tot el país. Active Minds organitza esdeveniments, com el dia Nacional sense estigma i s’ha associat amb l’Aliança de Suport a la Depressió i el Trastorn Bipolar per a crear grups de suport de companys en els campus universitaris.

LA ALIANZA ENTRE LOS SENTIMIENTOS Y LA RAZÓN

Nada nos hace sentir tan humanos como las emociones. Tan humanos y tan dependientes. Cuando un sentimiento poderoso nos invade, ocupa casi todo el espacio de nuestra mente y consume buena parte de nuestro tiempo. Si ese sentimiento es indeseable, sólo hay una forma rápida de eliminarlo, de sacarlo de nuestra mente: otra emoción, otro sentimiento más fuerte, incompatible con el que queremos desterrar. Basta darnos cuenta como cambia instantáneamente nuestro mal humor y agresividad hacia ese conductor que se nos cruza y casi nos atropella cuando nos enteramos de que se dirige al hospital donde acaban de ingresar muy grave a un familiar. Llegamos incluso a sentirnos culpables y avergonzados de nuestro enfado precedente. Pero lo que cambia al saber lo que pasaba no es el daño que ese conductor nos había hecho, sino nuestro modo de considerarlo. La simple razón -¡tranquilo hombre, no pasó nada!- no tiene la capacidad de una nueva emoción incompatible con nuestro actual sentimiento para cambiar casi instantáneamente el modo en que vemos las cosas. Con el paso del tiempo hasta los sentimientos más fuertes se desvanecen, pero a corto y medio plazo en la mayoría de ocasiones de la vida sólo las propias emociones tienen capacidad para superarse a sí mismas. O ¿acaso la mejor forma de superar una crisis sentimental no es suscitar un nuevo romance?

Ciertamente, los sentimientos tienen más fuerza de la que podemos imaginar y determinan la mayor parte de nuestra conducta. Elegimos a la pareja de la que nos enamoramos, aunque no nos convenga. Nos empecinamos en nuestras opiniones y apuestas  incluso cuando sabemos  que no se justifican. Criticamos el juego, el proyecto o la idea del rival, aunque sean estupendos. Votamos a quien nos cae bien, aunque no sea el mejor candidato en lid.  Podemos ser incapaces de salvar la vida de una persona enferma negando la cesión del órgano del ser querido que acaba de fallecer, aunque sabemos que ese órgano en pocos días no será otra cosa que polvo inútil. Podemos llegar a sufrir, a odiar o a amar con intensidad inimaginable. Las emociones influyen en nuestras reacciones espontáneas, en nuestro modo de pensar, en nuestros recuerdos, en las decisiones que tomamos, en cómo planificamos el futuro, en nuestra comunicación con los demás  y en nuestro modo de comportarnos. Son críticas para establecer el sistema de valores, las convicciones y los prejuicios que guían nuestra conducta y determinan también nuestro comportamiento ético. Resulta, en fin, imposible separar el bienestar del estado emocional de las personas.

Pero entonces, ¿para qué sirve la razón? Con frecuencia la enfrentamos con los sentimientos y aunque a veces admitimos que no hay nada tan poderoso como estos últimos, solemos enfatizar el valor de la primera. Conferimos superioridad a la razón porque creemos que imponerla sobre los sentimientos es un síntoma de sentido común, de madurez y de equilibrio personal. La utilizamos para combatir los sentimientos cuando son indeseables pero no siempre nos percatamos de que esa misma indeseabilidad tiene también mucho de sentimiento, aunque la justifiquemos con argumentos racionales. Es decir, muchas veces mentimos y nos engañamos a nosotros mismos al justificar racionalmente lo que en realidad estamos haciendo por razones emocionales.

 ¿Significa todo ello que la razón, aunque lo pretenda, no sirve para combatir las emociones indeseables? Ciertamente eso es lo que ocurre con harta frecuencia en la vida, pero no siempre. Un buen planteamiento racional puede acabar con un determinado sentimiento aunque es improbable que lo logre si no consigue crear otro sentimiento incompatible con el que se quiere eliminar. Esa es la clave, quitamos una emoción poniendo otra más fuerte en su lugar y es por eso que solemos hablar más de “cambiar” nuestros sentimientos que de  anularlos o abolirlos, como si fuera imposible, que lo es, “vaciar” nuestra mente de emociones. No imponemos pues la razón a los sentimientos sino que utilizamos aquella para cambiar nuestras emociones y la conducta que de ellas se deriva.

Por ello, el mal llamado “equilibrio emocional” no consiste tanto en victorias o imposiciones racionales, ni en la represión o el control de las propias emociones, como en el encaje o acoplamiento entre nuestras emociones y nuestro razonamiento, o sea, en un equilibrio entre diferentes procesos mentales. Cuando ese equilibrio no existe porque dominan los sentimientos, el pensamiento racional puede convertirse en una voz de la conciencia que no nos deja vivir. Sería el caso del enamorado infiel o el de quien triunfa plagiando o engañando. Ese pudo ser también, tal como sugería un editorial del diario El País, el motivo principal por el que el Nóbel de literatura alemán Günter Gras decidió recientemente dar a conocer su antigua pertenencia a las juventudes de las SS nazis.

Por el contrario, cuando domina la razón, los sentimientos pueden hacer lo propio, castigándonos del mismo o peor modo. Es el caso de quien elige la carrera profesional o la pareja sexual que lógica o supuestamente le conviene en lugar de la que verdaderamente le motiva. Ocurre que en tales circunstancias no nos sentimos bien hasta que, dándole vueltas al asunto que nos ocupa, logramos convencernos a nosotros mismos de que nuestro sentimiento es aceptable porque tiene una base racional. O hasta que, razonando, generamos una nueva emoción ajustada a nuestra lógica que suplanta al sentimiento perturbador e indeseable.


En ambos casos, el resultado viene a ser que el estado emocional negativo, a veces insoportable, producto del desequilibrio, pierde fuerza. Pero para que el equilibrio logrado se traduzca en bienestar es necesario además que los sentimientos finalmente alcanzados sean positivos, pues los negativos, como la frustración, la envidia o el odio, aunque sean justificados, pueden ser inevitables, pero rara vez reconfortantes para quien los experimenta. 

No nos engañemos acerca del “razonable” imperio de la razón. El bienestar psíquico tiene mucho que ver con el logro del necesario acoplamiento entre la lógica y los sentimientos, entre la emoción y la razón.  Para conseguirlo utilizamos principalmente la razón porque tenemos sobre ella un control mucho más directo que sobre nuestras emociones. Por así decirlo, la capacidad de razonar está en buena medida a nuestro alcance, es nuestra, mientras que la emoción se nos impone sin que podamos evitarla o controlarla con facilidad. Es cierto que la razón puede ayudarnos a ver las cosas de otra manera y regular de ese modo nuestras emociones, y aunque el esfuerzo de racionalidad pura -¡si lo piensas bien, no es para ponerse así!- puede no ser suficiente para anular los sentimientos indeseados, especialmente cuando son negativos e intensos, en muchas ocasiones puede servir para moderar, modificar o incluso impedir las respuestas emocionales inconvenientes, es decir, para evitar proferir un insulto o un mal gesto cuando estamos enfadados, o también para intentar ocultar nuestra expresión de preocupación, o de satisfacción, cuando no nos conviene mostrarla. 

La razón, como decimos, sirve sobre todo para generar nuevas emociones que puedan suplantar los sentimientos que ya tenemos o también, ciertamente, para potenciarlos al evocar viejas memorias relacionadas o suscitar argumentos añadidos en una espiral creciente de autoafirmación emocional. Emoción y razón son procesos mucho más inseparables de lo que solemos creer. No podemos convertirnos en seres que anulan o aparcan sus sentimientos. Sólo la inmadurez cerebral o la enfermedad  pueden originar seres o comportamientos puramente emotivos o puramente racionales y sólo el equilibrio emoción-razón garantiza el bienestar de las personas.

No son ideas nuevas, pues como muy bien ha recordado el neuropsicólogo Antonio Damasio en un libro reciente, el filósofo holandés del siglo XVII Benedictus Spinoza ya afirmaba que la única manera de superar una pasión irracional es mediante un afecto positivo más fuerte y desencadenado por la razón. Pero no tenemos que ir a Holanda para descubrir a quien tempranamente describió con brillantez características prácticas y muchos de los secretos del control emocional. En 1647, el jesuita aragonés Baltasar Gracián publicó El arte de la prudencia, una magnífica colección de 300 aforismos cuyo contenido, tan válido hoy como en los tiempos de su autor, aconseja sobre aptitudes y maneras personales de salir exitosos en el mundo hostil y competitivo que nos rodea. Un análisis preciso de los contenidos de esos aforismos nos indica que en su mayoría se refieren al modo de tratar, de domesticar o controlar las emociones propias y ajenas para conseguir lo que uno se propone, especialmente en las relaciones sociales. Un tratado en definitiva de lo que hoy, sin haber descubierto nada nuevo, solemos llamar “inteligencia emocional”.

Los individuos que nacen con una alta reactividad emocional tienen capacidad para vivir la vida intensamente y experimentar con frecuencia y fuerza todo tipo de emociones, tanto positivas como negativas. Pueden gozar más -aunque también sufrir más- que aquellas otras personas que heredan menos recursos emocionales. Pero la genética no es necesariamente un destino determinado para nadie porque el cerebro y la mente son plásticos, flexibles y cambiantes. La conducta resulta siempre de una interacción entre lo que heredan las personas y el ambiente en el que viven y conviven.Ese aprendizaje puede y debe comenzar en la infancia y ser producto de una adecuada educación emocional. Tal educación debería formar parte de los planes institucionales y a ella deberían prestarse familiares y maestros de una manera especial y comprometida. Más aún, el aprendizaje emocional  puede tener lugar a lo largo de toda la vida. Nunca es tarde para reconducirnos sentimentalmente en sentido positivo. Ello significa que podemos aprender a controlar y utilizar los sentimientos para conseguir bienestar y logros de todo tipo.

Los impulsos emocionales de cada individuo pueden ser difícilmente evitables, pero está demostrado que pueden modificarse y reconducirse, aprovechando su fuerza en el sentido conveniente para generar bienestar individual y social. Aunque las personas normales no pueden vaciar su mente de sentimientos, pueden esforzarse para que esos sentimientos sean mayoritariamente positivos y útiles. Como ha dicho el neuropsicólogo Antonio Damasio, lo mejor del comportamiento humano no se halla necesariamente bajo control del genoma. Podemos aprender a establecer alianzas entre nuestros sentimientos y nuestra razón. En la práctica ese aprendizaje puede resultar lento y costoso, pero vale la pena intentarlo, porque vivimos en un mundo hostil, donde nada hay como las emociones positivas para disminuir el conflicto y aumentar la cooperación entre las personas.  “Saber vivir es convertir en placeres lo que debían ser pesares”, afirma Gracián. Aprendamos pues a utilizar la razón para cambiar los sentimientos negativos, para convertir el odio en compasión, la frustración y la aflicción en empeño por superarnos, la envidia en respeto y admiración, y la soberbia en humildad.

AGORAFOBIA, CEREBRO Y EMPATÍA

Existen personas que sufren angustia cuando están en lugares públicos. Se trata de la agorafobia, un trastorno de ansiedad producida, en la mayoría de los casos, por la incapacidad del cerebro de reconstruir la información espacial de los sentidos. La misma habilidad que, según el neurocientífico Alain Berthoz, está relacionada con la capacidad de sentir empatía. Un ejemplo de cómo las emociones y la cognición están relacionadas.

Miriam Peláez:

¿Qué experimenta una persona con agorafobia?

Alain Berthoz:

Cuando el sujeto se encuentra en un supermercado, en un ascensor, en el metro o en cualquier lugar público, la agorafobia desencadena efectos fisiológicos muy graves. La persona sufre ataques de pánico que se parecen de una cierta forma a los efectos del vértigo. Hay un gran número de personas que padecen esta enfermedad.

MP:

¿Cuál es la causa de la agorafobia?

AB:

Durante mucho tiempo se pensó que este trastorno era de origen puramente social. Se creía que era un problema de comunicación, que la gente tenía miedo de encontrarse con los demás. Hoy en día, predomina la idea de que, por lo menos en una parte de los casos, se trata de dificultades en la capacidad del cerebro de reconstruir su propio cuerpo y el mundo exterior. Las personas sanas, reconstruyen esa información a partir de la información de la visión, de los sensores que tenemos en el oído llamados los sensores vestibulares que nos dicen dónde está nuestra cabeza en el espacio y sensores del cuerpo en general. Cuando fallan estos sensores o cuando el cerebro no consigue agrupar todas estas informaciones, puede surgir esa desorientación.

MP:

¿Cómo se puede tratar este trastorno?

AB:

Siguiendo la interpretación actual de la agorafobia, entendida como un trastorno de la orientación espacial, no se intenta curarla pero sí compensar sus efectos como los ataques de pánico. Los psicólogos han puesto a punto métodos llamados de terapia cognitiva y comportamental que consisten en exponer y someter a los pacientes justamente a las situaciones que les provocan alteraciones en condiciones protegidas. El hecho de exponerse, obliga aparentemente al cerebro a encontrar una solución, a resolver el problema.

MP:

¿Qué significa “en condiciones protegidas”?

AB:

Actualmente, con psiquiatras y psicólogos, estudiamos la posibilidad, no sólo de exponer a los pacientes a las diferentes situaciones en la calle, en el metro, o incluso por la imaginación, sino que utilizamos la realidad virtual. Construimos entornos virtuales: túneles, supermercados. La idea es comparar ahora la eficacia de esta exposición mediante la realidad virtual con la exposición clásica de las terapias cognitivas por la imaginación o la exposición real.

MP:

Usted también ha relacionado la capacidad de sentir empatía con la capacidad cerebral de manipular el espacio. ¿Cómo se relacionan ambas facultades?

AB:

Hay que distinguir la simpatía -en la que estoy triste o estoy contento, pero no salgo de mí mismo para colocarme en el lugar del otro- de la empatía, en la que siento la emoción y al mismo tiempo la siento en el lugar del otro. Y mi idea es que los mecanismos del cerebro que permiten realmente la empatía, es decir, sentir los dolores o las alegrías del prójimo, son los mismos –o en parte los mismos- que los que nos permiten manipular el espacio.

MP:

Cíteme un ejemplo.

AB:

Si usted intenta acordarse del camino desde su casa al despacho, lo puede hacer permaneciendo usted misma, siendo ego-céntrica, acordándose de la ruta que ha hecho para ir al despacho. Pero puede también salir de usted misma e imaginar sobre un mapa su trayecto o incluso imaginar otra persona que puede hacer el trayecto en sentido inverso, por ejemplo. Estos dos mecanismos, que llamamos respectivamente en nuestra jerga ego-céntrico y alo-céntrico -del otro- están ligados a la capacidad del cerebro humano de salir de sí mismo, de cambiar de punto de vista.

MP:

O sea, es una prueba más de la relación entre emociones y cognición.

AB:

Exacto. Y mi idea es que no puede haber realmente empatía si no podemos cambiar de punto de vista. Es posible que los mecanismos que nos permiten manipular el espacio son en parte necesarios también para poder sentir la empatía. Es decir que, una vez más, vemos la relación entre el cerebro de las emociones y el cerebro cognitivo que permite manipular el espacio o hacer geometría.