El Dr. Daniel Pine, psiquiatre, dirigeix el programa de recerca sobre l’estat d’ànim i l’ansietat dels trastorns dels nens i adolescents en l’Institut Nacional de Salut Mental a Bethesda, Maryland (EUA). La investigació busca identificar els factors ambientals i genètics que subjauen a aquestes malalties mentals per a què els puguin identificar i saber qui pot ser propens a elles, agafar in situ els primers símptomes i poder fer tractaments a mida amb més precisió als pacients individualment.
P: Quina és la diferència entre un trastorn d’ansietat i l’ansietat que és una resposta adequada a una situació incòmoda o amenaçant?
R: La forma més fàcil de diferenciar entre aquestes dues respostes és parlar sobre el concepte de deteriorament. La idea darrere de deteriorament és que l’ansietat de la persona interfereix amb la seva capacitat de fer alguna cosa. El sentiments d’ansietat eviten a aquesta persona de fer alguna cosa que altres persones en la mateixa situació podrien fer. En altres paraules, l’ansietat impedeix els individus d’anar a llocs o fer coses que els agradaria fer.
Per exemple, tothom té un grau d’ansietat en situacions socials, però pensem en això com en un trastorn quan l’ansietat és tan extrema que la persona és nega a fer presentacions a la feina o és nega a anar a festes o a no parlar en llocs públics on un està obligat a parlar (per exemple, demanar un menjar en un restaurant o demanar un llibre a un bibliotecari). Aquesta és la forma més fàcil de distingir entre l’ansietat normal i la anormal .
P: Llavors, si és un capaç de gestionar aquestes tasques quotidianes, és que estàs bé?
R: No exactament. Hi ha diferents manifestacions dels trastorns d’ansietat que compliquen aquesta senzilla explicació. Algunes persones manegen aquestes tasques, però amb un nivell tan extrem d’ansietat que encara ho classifiquem com una forma de trastorn d’ansietat.
Pensem en la persona que és molt tímida en situacions socials. Pot anar a treballar o anar a una festa o demanar en un restaurant o parlar amb el bibliotecari, però serà absolutament desgraciada mentre ho fa. Té un gran nombre de símptomes fisiològics (ràpid batec del cor, sudoració, papallones a l’estómac, ...) i la tensió extrema a l’espera de fer alguna d’aquestes coses.
Així, amb els trastorns d’ansietat no és un simple si o no al conjunt de símptomes o els resultat de laboratori que vostè pugui tenir amb, per exemple, la diabetis. El diagnòstic d’ansietat anormal és basa en un judici d’un professional de la salut mental on constata que el nivell d’estrès experimentat per l’individu, en relació amb totes les altres persones en aquesta situació, és extrem.
P: Com d’aviat en la vida podem desenvolupar un trastorn d’ansietat?
R: L’ansietat és similar a molts trastorns mentals en què els símptomes solen aparèixer durant la infància i l’adolescència. Però també és molt comú que els nens i adolescents, en diferent moments, mostrin alts nivells d’ansietat sense que això signifiqui un trastorn d’ansietat.
Entre el 10 i 20% dels nens i adolescents tindran ansietat transitòria en algun moment del seu desenvolupament. I d’aquests joves, més de la meitat creixeran i maduraran per estar sans. No tindran problemes d’ansietat o altres malalties mentals en l’edat adulta. D’altra banda, entre els nens ansiosos i adolescents, aquells amb ansietat contínua creixeran per formar part de la majoria dels adults amb trastorns d’ansietat i depressió.
P: Llavors, en alguns nens, l’ansietat primerenca (per exemple, la dificultat per sortir de casa per anar a l’escola cada dia) podria ser un senyal primerenc d’un desenvolupament d’una malaltia mental de les de tota la vida com la depressió?
R: Sí, però és important destacar que la majoria de nens amb ansietat és trobaran bé quan passi el temps. No podem predir en el moment actual en quins nens l’ansietat desapareixerà i en quins els portarà a una malaltia crònica, però estem treballant a través de la investigació per tractar d’entendre-ho millor. Quan ho fem, això tindrà un gran impacte en com pensen sobre els nens i com pensem sobre els adults amb estats d’ànim i trastorns d’ansietat crònics, ja que creiem que les arrels d’aquestes malalties és troben en la infància.
P:Això suggereix una base genètica per als trastorns d’ansietat?
R: Només fins a cert punt. La majoria de les malalties mentals cròniques semblen ser mescles complexes de molts gens diferents i molts efectes ambientals diferents. Només estem començant a entendre com totes aquestes coses van juntes. Sabem que és molt estrany que una sola cosa doni lloc a un trastorn mental i sabem que els diferents trastorns mentals tenen diferents combinacions d’influències genètiques i ambientals.
En comparació amb el trastorn bipolar o l’autisme, per exemple, els trastorns d’ansietat estan fortament més relacionats amb les influències ambientals. Això no vol dir que no hi ha un component genètic (creiem que hi ha un component genètic important) però és probablement en la minoria dels factors que donen compte de les diferencies individuals. En l’autisme o el trastorn bipolar, la influència genètica és més del 50%. En el trastorn d’ansietat solament és del 30 al 40%; el restant 60 a 70% és de les influències del mediambent, és a dir, el que passa amb el nen o l’adult en la seva vida diària.
P: En el trastorn bipolar i l’esquizofrènia els estudis d’imatges cerebrals han mostrat diferència significatives en el desenvolupament del cervell durant l’adolescència. Què és inusual en els cervells de persones que pateixen trastorns d’ansietat?
R: Hi ha un interès particular en la funció de l’amígdala, perquè sabem dels estudis dels primats i dels rosegadors que aquesta area del cervell és molt important en termes d’entendre com els organismes reaccionen davant el perill i com els individus difereixen en la seva resposta a la por. Resulta que quan es presenta amb signes subtils de perill, l’amígdala dels nens amb ansietat i els nens amb depressió reacciona de manera semblant a l’amígdala dels nens sans que actualment estan en situació de risc per l’ansietat i la depressió.
P: Així que l’amigdala és més reactiva en aquests nens que en els nens sans, sense símptomes o factors de risc per l’ansietat?
R: Això és correcte.
P: Comunament pensem en l’adolescència com el període en què molts trastorns psiquiàtrics sorgeixen. Poden els trastorns d’ansietat aparèixer abans en el desenvolupament d’un nen?
R: Sens dubte. De fet hi ha algú que ha pensat que podem veure els primers símptomes de risc per ansietat en el perfil temperamental dels nens petits. Hi ha, per exemple, un tipus temperamental anomenat inhibició de la conducta. Això és refereix a un nen de 2 a 3 anys d’edat que presenta una tendència a ser molt cautelós, replegat i tímid en situacions noves sobretot socialment. No pensem en la inhibició del comportament com en un trastorn d’ansietat, ja que no interfereix amb la funció. D’altra banda, quan seguim a aquests nens a través del temps, ens trobem que un percentatge molt més gran d’ells creixen i tenen ansietat clínicament significativa en comparació amb nens que no són d’aquest tipus temperamental.
P: Però no tots els nens amb inhibició conductual creixeran fins a tenir trastorns d’ansietat.
R: No en absolut. Una de les coses a tenir en compte és que els nens són molt resistents. La majoria dels nens de la inhibició de la conducta o els primers símptomes d’ansietat no desenvoluparan problemes clínics, però dels adolescents que tenen problemes persistents amb l’ansietat molts han tingut símptomes d’aquests problemes en anys anteriors.
On traçar el límit entre un factor de risc per a un problema i un problema significatiu clínicament, es debat amb freqüència, especialment quan la nova recerca ve a la llum.
P: Quin impacte té la investigació en la cura de les persones amb ansietat?
R: Entendre el que passa en el cervell ens ajuda a pensar en noves maneres de tractar el símptomes. Per exemple, fins fa uns 5 anys, tot el món, inclòs jo mateix, pensàvem en els trastorn de l’ansietat com trastorns de la reactivitat: els cervells de les persones amb ansietat eren inusualment sensibles als perills i tendien a reaccions de forma exagerada. Hi han algunes dades que donen suport a això, però com vam investigar més ens vam adonar que les grans diferències entre pacients amb ansietat i les persones sanes no és trobava en la seva resposta a un perill extrem, obvi, sinó més aviat a les reaccions dels seus cervells a les amenaces subtils o situacions ambigües.
Aquesta troballa suggereix que l’arrel del problema és una diferència entre una amenaça potencial i una de real. I això, al seu torn, suggereix que l’ansietat és el resultat d’un trastorn de l’aprenantge més que un trastorn de la reactivitat. Quan ens fixem en l’ansietat d’aquesta manera, ens porta una sèrie de possibles nous tractaments dirigits a corregir un dèficit d’aprenentatge. Això té implicacions en el tractament per a nens i adults. L’esperança és que amb el temps siguem capaços de determinar quins pacients és beneficiaran de la teràpia o de la medicació i quins necessitaran una combinació de teràpia i medicaments.
